El metge psiquiatra Jordi Vila-Abadal i Vilaplana (Barcelona, 1926) va ser el principal impulsor de l’Associació d’Ajuda als Toxicòmans el 1981, quan una forta crisi de toxicomania juvenil i SIDA imperava a Catalunya. Llavors, Vila-Abadal va decidir aixecar un projecte de tractament de toxicomanies en una propietat que tenia a Vidrà. Ara, l’entrevistem i parlem del seu llibre Per què es droguen els joves? en el marc dels 40 anys de l’associació, que segueix sent un centre referència de tractament de les drogoaddiccions sota el nom de Acollida i Acció Terapèutica (AAT).
*Entrevista editada per facilitar-ne la llegibilitat.
Recorda què passava a Catalunya el 1981?
I tant! Jo vaig treballar a la secretaria del president Tarradellas fins el 80 perquè havia coincidit amb ell a l’exili, i com que a banda de president de la Generalitat de Catalunya també era el president de la Diputació de Barcelona, vaig tenir l’oportunitat de poder influir dins de la Diputació quan es va produir el fenomen de la toxicomania juvenil, que va ser un fenomen nou on a la Diputació no li agradava massa comprometre’s.
I vostè va empènyer per ajudar a aquests toxicòmans.
Llavors jo anava sovint a la clínica mental de la Diputació, a Santa Coloma de Gramenet, on hi havia la secció d’alcoholisme i toxicomanies, però cap als any 78-79 van començar a aparèixer uns nous toxicòmans, els que llavors anomenàvem ionquis, que eren els joves addictes a l’heroïna, i això ens va despistar molt perquè llavors només havíem treballat amb alcohòlics de més de 40 anys, i ens va sorprendre molt perquè ens vam adonar que no podíem tractar junts aquells toxicòmans.
I la Diputació s’hi va implicar?
Vaig aconseguir que la Diputació ens disposés un petit local al costat de la Diputació i allà va esdevenir el Servei de Prevenció i Orientació de Toxicòmans no-alcohòlics (SPOT). L’any 81, dintre d’aquest servei i després de fer un viatge amb altres metges a França, on tenien més experiència amb el tema, vam veure com treballaven i la importància que donaven a les comunitats terapèutiques situades a fora de les grans ciutats. Llavors jo vaig proposar a l’SPOT de fer una comunitat d’aquest tipus, i a la Diputació li vam demanar posar alguna de les moltes cases que té, però no hi havia manera d’aconseguir-ho perquè costava molt d’entrar i entendre un problema nou com aquell.
Si ho prefereixes, escolta aquí l'àudio amb l'entrevista completa.
En primera persona
“La primera comunitat terapèutica de Catalunya va ser a Vidrà, a casa meva,
on vam fer una prova pilot per acollir i ajudar els toxicòmans de la zona”
I què va fer en aquell moment?
Vaig proposar de fer una prova a casa meva, en un poble que es diu Vidrà, on la meva dona i jo hi tenim com un refugi. Vam pensar que podríem acollir unes quantes persones com a prova, que va fer que la gent de l’entorn de Vidrà veiés que existia aquesta possibilitat. Quan vam acabar de fer la prova de 6 mesos, ens van demanar que féssim la comunitat terapèutica en una casa que es diu La Fàbrega. I així va ser com l’SPOT va començar a fer aquesta comunitat terapèutica. Aleshores vaig pensar que a la Diputació costa molt que s’aconsegueixin les coses, en canvi la gent que està afectada directament o indirecta si que està molt sensibilitzada, i potser podríem organitzar una associació de gent interessada en això. I així va néixer l’Associació d’Ajuda als Toxicòmans, que és com se’n deia en aquell temps.
S’imaginava que després de 40 anys el projecte seguiria en peu amb un servei integral com l’actual?
No, per res, jo només pensava en ajudar a aquests joves, pels quals jo sentia molta simpatia perquè combregava molt amb les seves idees. I aquí hi ha un parell d’incisos. Primer, per què va aparèixer aquesta plaga de la toxicomania juvenil?
I per què va ser?
Als anys 60 va haver-hi un moviment de revolta de la joventut d’un món occidental cansat d’una societat tan encarcarada i protocol·litzada, tan burocratitzada i sotmesa a l’imperi dels tecnòcrates. I la joventut va fer una revolta que volia humanitzar la societat, que es concretava amb el lema principal de “fem l’amor i no la guerra” i que va tenir molt d’èxit, fins que els poders fàctics van considerar que no podia ser i es va acabar així de cop, amb la imposició dels poders econòmics. El que va passar llavors és que gran part de la joventut que havia fet la revolta i els que venien darrere d’ells, que els admiraven, es van trobar orfes de visió i horitzons socials, perquè la societat havia fet un canvi brutal, s’havia passat del capitalisme al capitalisme salvatge, el que és ara el neoliberalisme.
I què va passar amb aquells joves?
Tot això va coincidir amb la globalització econòmica, i aquests joves van trobar-se sense cap futur que els interessés, perquè veien que la societat estava moguda per l’individualisme i el laborisme, és a dir el contrari del que volien els que havien fet la revolució. Molts joves van trobar-se incapaços d’identificar-se amb aquesta societat exagerada de capitalisme salvatge i es quedaven al marge, el que els feia sentir una sensació d’angoixa important. Per viure més tranquils van recórrer a un mitjà que els tragués aquesta angoixa: l’LSD o l’heroïna.
“Els joves que havien fet la revolta es van trobar sense cap futur que els interessés
i sense identitat, i van recórrer a un mitjà que els tragués l’angoixa: les drogues”
Vostè va dedicar un temps a estudiar per quina causa es droguen els joves i va escriure el llibre Per què es droguen els joves?. Allà explica que les toxicomanies juvenils són un símptoma que a la societat li passa alguna cosa.
Efectivament, la toxicomania juvenil és una malaltia de la societat, que ha estat incapaç d’integrar la joventut desplaçada perquè el model de societat que li presentaven no li interessava i que reclamava més humanització de la societat. Per mi és una malaltia social donada des que es va posar la joventut en primer terme.
Però si tractem la toxicomania com una malaltia social, i per tant de les persones, no estem contribuint a estigmatitzar-la?
La societat estigmatitza, és clar, i desgraciadament encara avui en dia passa. A mi encara m’estranya veure, després de tant temps, el rebuig que hi ha i la incapacitat de comprendre els joves que tenen aquest problema. La estigmatització encara dura, més del que jo em pensava que pogués durar perquè semblava que anàvem cap un altre camí. La societat ha acceptat molt més fàcilment l’homosexualitat que no pas el problema que tenen els joves d’adaptar-se a una societat que no satisfà els anhels de llibertat i d’humanització.
I per què creu que és això?
Perquè no interessa massa que les drogues es legalitzin, perquè tal i com estan ara aporten molts beneficis econòmics.
A qui? Als governs?
Les drogues estan mogudes per les màfies, i una cosa que no he entès mai és que els governs no siguin capaços de combatre aquestes màfies. És clar que per aconseguir això caldria legalitzar les drogues, i com que això els fa por… Suposo que en el fons hi ha interessos d’aquest tipus, perquè sabem que les drogues són una de les coses que més diners mouen al món juntament amb l’armament. Crec que deu haver-hi una connivència amb els poders econòmics que fa que es mantingui la droga com una cosa vil i miserable, i per tant que no es pugui acceptar com una malaltia o com un problema de la societat.
A nivell social, què passaria si es legalitzessin les drogues i se’n regulés el consum?
Jo penso que aniria molt bé, perquè el fet que la droga sigui il·legal i que els que la consumeixen hagin de viure en la clandestinitat porta més problemes sobre els individus que la pateixen que no pas la mateixa droga. El problema de la droga és important, però també ho és el fet que aquesta droga sigui clandestina i s’hagin de fer un seguit d’actes o conductes per poder-hi conviure, com és anar a la presó. Gran part dels presidiaris ho són per alguna cosa relacionada amb la droga.
“Penso que s’haurien de legalitzar les drogues, perquè el fet que avui en dia
visquin en la clandestinitat porta problemes als individus que pateixen addiccions”
Perquè molts es veuen abocats a robar o a cometre delictes per aconseguir diners…
El fet d’estar a la presó és pitjor que prendre drogues, perquè si tens sort de trobar una bona teràpia les drogues es poden superar, en canvi costa molt alliberar-te d’algunes influències després d’haver estat a la presó.
Tornem a la identitat.
Per mi el problema de la droga és un problema d’identitat. Un troba identitat identificant-se amb alguna cosa, i quan no troba res té una manca. La falta d’identitat és molt pertorbadora mentalment, perquè no saps qui ets. Això t’inclina a buscar solucions per trobar-te millor, per superar aquesta angoixa, i molts dels joves busquen aquesta solució amb la droga perquè amb això et passen tots els problemes. Després les conseqüències són molt més perjudicials, però això ja és una altra cosa, però a curt termini és una solució.
En l’última edició del seu llibre el 2007, vostè parlava d’una desconnexió entre joves i adults que contribueix a aquesta falta d’identitat perquè els joves no se senten representats per uns adults desactualitzats i això els aporta una manca de referents. Creu que això avui en dia segueix passant?
Les coses han canviat una mica. Abans la major part dels joves que patien això eren de tots els estaments socials, però després dels estralls i les morts per la SIDA, molts joves van veure el desastre que significava drogar-se. Això va fer que els joves posteriors ja no es droguessin perquè tenien por de la SIDA, i llavors la toxicomania juvenil va desaparèixer en gran part, sobretot els ionquis de la heroïna. Després la toxicomania es va situar més als ambients marginals per qüestions econòmiques o psicològiques. Aleshores tot eren joves que no arribaven als 25 anys, i en canvi ara, la majoria de les persones que es tracten són gent de més de 40 anys que prenen cocaïna, alcohol i diverses formes d’amfetamines.
Això vol dir que els joves han deixat de drogar-se?
El que passa avui en dia és que la droga de la joventut és cibernètica. Els joves d’avui estan afectats per l’addicció a les xarxes socials, no és tant l’addicció a la droga química com la droga psíquica. Aquesta forma d’alienació ha agafat un altre caràcter, però en el fons també indica un problema d’identitat.
“Els joves d’avui en dia estan afectats per la droga virtual i cibernètica,
enganxats a les xarxes socials, i això també implica un problema greu d’identitat”
En el llibre, vostè feia símils de la drogoaddicció amb la prostitució. Encara els hi veu?
Si, encara és molt present i encara dura. La qüestió de la prostitució no té res a veure amb les drogues, sinó amb un problema moral. Quan érem joves, la única cosa que estava mal feta era la masturbació, però van arribar els anys 60 i totes les relacions sexuals es van despenalitzar perquè els joves van demostrar que es podia fer l’amor sense estar casats. Fins al punt que avui en dia t’ensenyen que masturbar-te és una gran cosa, i el que passa és que abans es considerava que aconseguir l’orgasme fora de la còpula matrimonial era pecat. Abans, aquelles persones que afavorien l’acció pecaminosa de l’orgasme fora del matrimoni, és a dir les prostitutes, tenien mala fama. Però ara, acceptem que aquelles persones que afavoreixen aconseguir l’orgasme no fan cap mal. El gran problema que tenen el 99% de les prostitutes és que ho fan per força, per motius econòmics, familiars…
Però és problema de la societat que aquestes dones treballin en les condicions que ho fan.
Això sí que és greu, el que s’hauria de castigar són els que sotmeten les dones a prostituir-se. Hi ha dones que ho fan voluntàriament, i algunes fan un servei molt important que són les que accepten tenir relacions amb persones amb problemes de salut mental. Crec que la prostitució s’ha de mirar d’una altra forma: s’hauria d’erradicar totalment l’explotació de la dona, però si hi ha dones que ho fan voluntàriament no sé perquè s’hauria de castigar o prohibir.
Tornem al llibre. Vostè deixa dues frases que voldria que m’expliqués en el context d’avui: “La societat obliga els joves a drogar-se” i “la solució passa per canviar una societat”. Això és possible?
És desitjable. Si és possible: no ho sé, una mica sí. Però per això vivim nosaltres, per intentar-ho. Abans parlava dels anys 60 i 70 del segle passat, es considerava que la homosexualitat era una perversió sexual o bé que era una malaltia, però després els estudis i la neurobiologia han demostrat que els homosexuals no son perversos ni malalts, sinó que són iguals que la resta, però amb una altra tendència sexual. És el mateix que les persones que escriuen amb la mà esquerra. I amb això hem canviat la societat, igual que amb l’avortament o l’esclavitud.
I amb el tema de les drogues, aconseguirem que la societat no obligui els joves a drogar-se?
Primer de tot, crec que les drogues s’haurien de legalitzar, perquè molts adolescents fumen cànnabis perquè és una cosa que està prohibia i hi ha certs desitjos de trencar les normes. Legalitzar les drogues i no estigmatitzar la gent que és víctima d’aquesta malaltia, considerar-los com a persones normals que tenen aquest problema igual que un pot tenir mal de queixal.
Pingback:La renovació visual d’AAT presenta una nova imatge corporativa i pàgina web – AAT
Pingback:Cristina: “Quan vaig entrar al centre era la tristor personificada, però ara torno a tenir ganes de viure” – AAT