Ronçana 54 - 53 Martorelles

Dissabte, 16 de gener de 2010, 21:30h… Víctòria davant del Martorelles! (Ronçana 53-52 Martorelles) en el meu primer (i espero que únic en molt de temps) partit com a aturat (laboralment parlant).

Tot va començar unes 36 hores abans, el meu ùltim dia a Perception, amb dinar al DGust (subvencionat amb els guanys a la loteria de nadal) i partit de futbol (saldat amb derrota degut a jugar bona part del partit amb un de menys…). Un dia complicat, doncs els adéus no són fàcils, però a l’hora era una cosa que necessitava (i crec que tenia) que fer. Posteriorment unes tapes al OhTapa! i cap a casa a dormir… ah, no, calla, que com volia encara més canvis em vaig posar a instal·lar el Microsoft Windows 7 (fantàstic de moment!).

Com que després d’instal·lar el Windows 7 em vaig estar una bona estona instal·lant aplicacions i veient com els Knicks feien el ridícul contra els Raptors (tot i així 54 punts de Gallinari entre aquest partit i el del dia següent a Detroit), al dia següent em vaig llevar força tard… lo just per dinar, acabar les instal·lacions, no veure el gol de Zenden contra el Chelsea (7-2…) i anar a buscar al Joan per anar cap a Santa Eulàlia.

El partit va començar tard, i tot i que varem estar casi tota l’estona per davant (sense passar dels 10 punts, però sense arribar a perdre per més de 3) varem acabar guanyant el partit per un punt (cal destacar que a falta de 50 segons guanyàvem de sis…). Vaig jugar uns 20-25 minutets, en els quals no vaig un dels meus millors partits, jugant a estones de base, a estones d’escorta, tot i que una bona ratxa de tir en el tercer quart (3 de 4 en triples), en un moment en el que ens costava anotar, va fer que l’actuació sembles més destacada del que realment va ser (si, encara que no ho sembli, estic content del meu partit xD). Finalment 9 puntets, i algun rebot i pilota recuperada… i alguna que altre pèrdua… MVP del partit: Toni Hernàn, amb uns 15 punts i 8 rebots, i casi 100% d’encert en els tirs.

Això s’havia de cel·lebrar i varem anar a l’Arcis (a Bigues) a sopar, era com si el meu estomac no tingués fi, i em vaig posar com un bacó (que diria algú…) tot veient la derrota del Madrid a la catedral i la golejada del Barça al Sevilla (crisi? quina crisi?). Posteriorment va continuar la cel·lebració al Incognit, on tots ho varem donar tot (alguns més que d’altres eh!).

Bona part del diumenge la vaig passar dormint, intentant digerir tot el menjar acumulat durant la nit anterior i recuperant-me del cansament i la possible tensió dels dos dies anteriors tot veient capítols de “Como conocí a vuestra madre”.

Pel dilluns quedava el plat fort, el debut a Santa & Cole, i es pot dir que ha estat prou bo!

De moment ja n’hi ha prou de canvis, em quedaré amb Windows 7… que el Madrid segueixi perdent… el Barça guanyant… el Ronçana donant espectacle (això sempre!) i guanyant partits (2 de 3)… i que tot vagi bé a S&C.

Primera Victòria!

Durant aquest mes hem jugat dos partits entre els quals es troba la nostre primera victòria! Varem guanyar de 15 punts al Montigalà C a Santa Eulàlia i una ajustada derrota a Montcada.

El mateix dia d’aquesta victòria es va produir un fet històric (si, més encara que la nostre primera victòria) i es que el Barça es va proclamar campió del món de clubs, al derrotar a l’Estudiantes de la Plata per 1-2 en la final. Sis de sis. Rècord històric i… el millor equip del món? Si més no un 2009 inoblidable.

Un 2009 en el que destacaria la finalització de la carrera (per fi… Enginyer en Informàtica), el viatge a Nova York, l’espiral consumista sense precedent en mi (Xbox, el PC nou, la tele, …) i que va derivar en el que va derivar, el Barça-TAU al palau… mentre pensava que escrivia no se m’ocurria res, i he estat apunt de recórrer al “Però si la meva vida es molt avorrida! Però si no em passa mai res!”, i tot i que potser es veritat, aquest 2009 he viscut coses molt positives (les negatives millor deixar-les pel camí…), i algunes d’elles marcaran, sens dubte, la meva vida. Em conformo amb un 2010 igual (tot i que si podem guanyar algun partidet més, o tots els equips de la lliga de futbol es posen d’acord per fer els resultats que hem posat a la quiniela… tampoc vindrà d’aquí eh…)

Poca cosa més a dir… bones festes, feliç 2010 i gol de Pedro! ah no… això últim no…

Actualització posterior: M’agradaria destacar l’espectacular felicitació nadalenca de la “Família Hidalgo”, en la qual apareixen les meves mans plenes de sang… en plan estrella invitada… lo més destacat de tot, per això, la idea i el muntatge! bravo! lo has vuelto a conseguir… Veure Felicitació Nadal Hidalgo

Tot va començar el divendres al tornar de la feina sobre les 18.45h després d’un apassionant dia de migracions i altres temes igualment espectaculars, quan a l’intentar engegar la lamapara de la tauleta de nit… aquesta no funcionava.

Normal, la bombeta s’havia fos.

La canvio. Segueix sense funcionar… curiós, però de tant en tant les coses s’espatllen.

Això s’hauria acabat aquí sinó fos perquè un parell de mesos abans, i casualment també en divendres tarda se m’havia espatllat el ratolí de l’ordinador. El dia anterior per la nit anava bé! i divendres a la tarda… el botó d’enmig no funcionava i feia coses molt estranyes…
Això tampoc hauria anat a més sinó fos perquè dos mesos abans, i casualment també en divendres tarda un dels lladres de l’habitació (casualment també el lladre on estava endollada la lampara, entre altres coses) també havia deixat, casu… bah, de funcionar.

Casualitat? Bé, potser si, però també es casualitat que divendres es el dia que venen a netejar…

El meu debat ara està entre tenir l’habitació bruta, o de tant en tant perdre algun aparell electrònic de més o menys valor…

Uix, al final me n’he anat ben be al mes d’Abril… tornem al divendres.

Divendres 25 de setembre (de 2009), el meu 25é aniversari (gràcies a tots per les felicitacions) i quina millor forma de cel·lebrar-ho que amb això:

Pastís de Cheetos

Un pastís de Cheetos!! Curiós… però bonic (i indigest…)

C.E.B. RONÇANA 34-104 IRITEB-C.N. BADALONA

Dissabte era un dia especial, el de la tornada a l’esport federat després d’any i mig d’absencia per diferents motius, i el retorn no va poder ser pitjor. Estrenava equip: el Ronçana (de Santa Eulàlia), dorsal: el 8 (per aquells que recordin els grans partits amb el 10 a l’esquena… si? en serio? quin? no, no… diga-m’ho, perquè jo no el recordo) i al final també vaig estrenar derrota: 34 a 104 davant el Club Natació Badalona (encara sort que jugàvem a bàsquet), per col·locar-nos amb 1 derrota, i no en ultima posició a la classificació de la lliga per pena del bon home que posa les classificacions a la web de basquetcatala.com, ja que tenim el pitjor bàsquet average possible (-70 en una jornada…).

Potser no es la derrota més abultada que he patit mai (tot i que potser si eh…) però la manera va ser bastant preocupant…

En quant a lo personal vaig aportar (uns) 8 minuts de joc, amb 5 faltes (jo en duia 4 de comptades… però bueno), 0 punts (0/1 de tirs de 2 i 0/2 en triples), 1 “assistència” no comptabilitzada a les estadístiques perquè anotés Ersan Serrasova, 1 pilota robada, 1 de perduda (que tampoc vaig comptabilitzar,… però que si ho diu la delegada serà veritat ) i 1 espectacular tap, que va ser clau per al resultat final del partit, doncs hagués suposat el 106é punt del CN Badalona, i una derrota encara més important.

Dissabte vinent, cap a Santa Perpetua (el poble d’origen del meu estimat company Èric Oier Olazabal).

Per fi tinc tots els crèdits convalidats, per fi demà vaig a recollir el títol (o el resguard en el seu defecte), per fi sóc enginyer en informàtica, i tot i que tampoc es res de l’altre món, es més del que esperava fer en aquesta vida. Enredera queden set anys plens de records, experiències i gent que han marcat tota aquesta trajectòria. Alguns de bons, i altres de dolents.

M’agradaria, aprofitant el blog, agrair a tots els que m’han ajudat a obtenir el títol. Al Xavi i al Sergio per el primer any d’adaptació que varem compartir (i els demés), amb tots els bons moments que hi va haver (les pràctiques de Llenguatges de programació, les d’Algoritmes i programació, aquelles jornades maratonianes des de les 9 del matí fins a les 19h de la tarda per culpa d’una inscripció mal realitzada, els peus de plom, el paraigües del crack, els viatges en tren, …), possiblement el millor any de tots.
A l’Albert, al Jaume, als Dani’s, a l’altre Xavi, al Toni, al Jota ele, al Manel, al Jordi, al Rubén, al Javi, al Robert, a l’altre Sergio, al Marc o al Francesc (i a d’altres que segur m’oblido), que des de segon, tercer o quart i fins al final van estar allà, tant en les classes com a les practiques, en les hores d’estudi, als interminables viatges en tren, en les pràctiques d’Enginyeria del software, en les de Sistemes Operatius i tantes altres, en els partits al SAF, en la lligueta dels Engañaos, en les partides al Pro, en els sopars, les sortides, la final de la Champions, i els mals moments…

Quins records...

A tots els amics (no cal citar ningú, tots sabeu qui sou…) i família, pel suport rebut, i per les tonteries que m’heu aguantat durant aquests set anys.
Al Fernando, al Joan, als Jordi’s i tots els companys que he anat tenint a Caprabo i a Perception (no citaré a ningú per no deixar-me’n cap…), per totes les facilitats rebudes i l’ajuda proporcionada per a que pogués compaginar la feina i els estudis de la millor manera possible, per l’amistat que ha anat sorgint (tot i que ens alguns cassos ja hi era), i per recolzar-me en els pitjors moments.
A tots els companys del bàsquet, tant de l’Ametlla, com de Les Franqueses, per aconseguir fer-me desconnectar de tot, i fer que gaudís jugant (o fent el nostre espectacle) amb vosaltres.
A la Puma, per estar en cel quan estava d’examens i passar-se tota la nit cridant, al Pumi per mossegar-me la ma i fer-me arrencar un somriure quan ho veia, tot cansat d’estudiar.
En fi, a tots els que heu format part de la meva vida durant aquests set anys…

Si bé he citat a molta gent, no crec que ningú hagi fet tant com la ùnica persona a qui no li podré ensenyar demà el resguard del títol, sense tu no hagués començat mai aquesta carrera i per tant ara no estaria escribint aquest post, sense tu segurament ho hagués deixat al primer entrebanc… Gràcies per haver estat allà fins al final. Gràcies.

La historia en si comença fa una setmana, el Regal FC Barcelona pasa per sobre del TAU Baskonia al Fernando Buesa Arena i força el 5é (i definitiu) partit dels quarts de final de l’Eurolliga al Palau Blaugrana. No es podria dir que fos un assidu al palau, de fet, fins ahir només hi havia anat dos cops, a veure un Barça – Gran Canaria de lliga i un Barça – Panathinaikos d’Eurolliga (el retorn de Sarunas Jasikevicius al Palau Blaugrana) amb el Marc, però l’eliminatòria Barça – TAU m’ha motivat molt des del principi i se’m va plantejar la possibilitat d’intentar anar-hi.

El dia següent ho vaig deixar anar a la feina, com dient: “Ostres, doncs molaria molt anar al partit…” i en Jordi Moragas, que tot i no ser un habitual del basquet s’apunta a qualsevol cosa va dir: “Jo vinc”. Un cop confirmada l’assistència varem intentar comprar localitats a través de Servicaixa (tant via Internet com via caixer) però va ser impossible. Quan la idea d’anar al Palau semblava impossible, en Jordi va decidir contactar amb un amic seu, directiu del FC Barcelona (de qui no direm el nom per preservar l’intimitat, però a qui estem molt agraïts!) i que ens va aconseguir dues entrades per l’esperat partit! L’expedició estava montada.

La veritat que em feia molta il·lusió el partit, tanta que fins i tot vaig deixar una mica de banda el partit de Champions Barça – Bayern, i m’interessava més el basquet que el futbol! Em motivava tot escoltant l’himne de l’Eurolliga per a un partit decisiu de cara a les aspiracions d’obtenir la segona copa d’Europa de basquet.

Per fi va arribar el dia del partit, i alla estava jo, com un nen petit, amb la meva samarreta del Barça de basquet (o peto d’obres) i la camera disparant fotografies com un boig (vaig fer unes 250 fotos) als jugadors durant l’escalfament i el partit (i a les cheerleaders durant els temps morts). El partit va començar molt bé amb un triple de Lakovic i un Navarro molt enxufat, que van servir per obtenir, ja d’entrada, un avantatge d’uns 10 punts al marcador. La resta del partit va consistir en controlar aquest avantatge i deixar mostres de l’immensa qualitat que te aquest equip. Quan Navarro no era a pista, o bé Lakovic (clau en l’eliminatòria) o bé Ilyasova s’ocupaven d’anotar. I l’espectacular defensa de tot l’equip va fer la resta. El partit havia estat espectacular, però la nit no va acabar aquí.

Barça 78-62 TAU: A la final four!

Després del partit (bé, i també al descans) varem poder accedir a l’interior de la llotja, on es passejaven per alla jugadors del primer equip de futbol (Puyol, Eto’o, Abidal, Bojan, Busquets, Pedro, Víctor Sanchez,…) i ben acabat el partit també els herois de la nit. Visita a la pista, a les instal·lacions, i fotografies amb (gairebé) tots els jugadors! Inoblidable!

Recordo que era un dissabte al matí, el dia anterior havia sortit per la nit i havia quedat al migdia per lo que tenia el movil engegat perque em despertés el Dani quan plegués de treballar, però em va despertar la Mònica sobre les 11 per preguntar-me si havia passat algo, jo no sabia res i vaig seguir dormint. Cinc minuts després ho va tornar a fer, tenía que anar a l'estació, havia passat algo… Em vaig llevar, em vaig bestir (el xandall d'anar per casa i la meva suadera vermella) i vaig sortir corrents cap a l'estació. Quan vaig arribar… el papa sol, era massa tard. El pitjor dia de la meva vida havia començat (i no es algo que s'acabés allà) i ja no hi havia marxa enrrera… Cada cop que paso caminant per davant de l'estació recordo l'arribar-hi corrent i veure el papa sol. Cada cop que travesso el pas de zebra recordo que les primeres llagrimes, encara d'incertesa, impedien practicament que veies si venia o no algun cotxe. Cada cop que paso pel mercat recordo tot lo que em passava pel cap quan vaig sortir esquivant a tothom. Cada cop que recordo tota la seqüencia sento una sensació que no havia sentit mai.

Sembla mentida però de tot això ja en fa un any, un any llarg però curt a l'hora, sembla que va ser ahir però a l'hora han passat moltes coses, molts moments (bons i dolents). Gràcies per tot a tots i totes, hi ha detalls que no oblidaré mai.

Si l'any passat tenia entreno quatre dies a la setmana, aquest any, sense jugar a Les Franqueses la cosa queda reduida a només dos (dimecres i dijous a l'Ametlla), de moment… Així que per intentar recuperar la forma he començat a anar de nou al gimnàs, on aniré habitualment dilluns i dimarts. Aquesta setmana va ser la primera, amb un dilluns molt light i un dimarts bastant més dur, on fent temps esperant al Serra (del qual per cert encara no se res, eh!!) vaig acabar amb uns 50min de cinta+bici.

Divendres serà el meu dia de descans, tot i que no descarto anar-hi algún esporadicament, el dissabte i el diumenge hauré de buscar activitats alternatives com anar a perdre al tennis amb el Xaume, o anar a jugar a futbol amb algunes de les diverses opcions que s'han plantejat ultimament. Tot i que, si em quedo a casa veient la tele tampoc passa res…

Sempre havia pensat que el 23é seria un dels millors anys de la meva vida, i no, no ho va ser, sinó que tot al contrari… esperem que el 24é, si més no, no em porti més adversitats i desil·lusions i sigui tot lo bo que cabria esperar.

Gràcies a tots per les vostres felicitacions!!

Es diu Màrius, va neixer el passat dissabte 13 a l'hospital de Granollers i es el meu debut com a tiet. Aquí en deixo una de les primeres fotos: