Aquest es un post d’aquells fàcils d’escriure, a priori, d’aquells que has pensat durant anys, concretament set, des de que vaig començar la carrera, i que en un sol segon, amb un record, amb una imatge canvia per complet.

Per fi tinc tots els crèdits convalidats, per fi demà vaig a recollir el títol (o el resguard en el seu defecte), per fi sóc enginyer en informàtica, i tot i que tampoc es res de l’altre món, es més del que esperava fer en aquesta vida. Enredera queden set anys plens de records, experiències i gent que han marcat tota aquesta trajectòria. Alguns de bons, i altres de dolents.

M’agradaria, aprofitant el blog, agrair a tots els que m’han ajudat a obtenir el títol. Al Xavi i al Sergio per el primer any d’adaptació que varem compartir (i els demés), amb tots els bons moments que hi va haver (les pràctiques de Llenguatges de programació, les d’Algoritmes i programació, aquelles jornades maratonianes des de les 9 del matí fins a les 19h de la tarda per culpa d’una inscripció mal realitzada, els peus de plom, el paraigües del crack, els viatges en tren, …), possiblement el millor any de tots.
A l’Albert, al Jaume, als Dani’s, a l’altre Xavi, al Toni, al Jota ele, al Manel, al Jordi, al Rubén, al Javi, al Robert, a l’altre Sergio, al Marc o al Francesc (i a d’altres que segur m’oblido), que des de segon, tercer o quart i fins al final van estar allà, tant en les classes com a les practiques, en les hores d’estudi, als interminables viatges en tren, en les pràctiques d’Enginyeria del software, en les de Sistemes Operatius i tantes altres, en els partits al SAF, en la lligueta dels Engañaos, en les partides al Pro, en els sopars, les sortides, la final de la Champions, i els mals moments…

Quins records...

A tots els amics (no cal citar ningú, tots sabeu qui sou…) i família, pel suport rebut, i per les tonteries que m’heu aguantat durant aquests set anys.
Al Fernando, al Joan, als Jordi’s i tots els companys que he anat tenint a Caprabo i a Perception (no citaré a ningú per no deixar-me’n cap…), per totes les facilitats rebudes i l’ajuda proporcionada per a que pogués compaginar la feina i els estudis de la millor manera possible, per l’amistat que ha anat sorgint (tot i que ens alguns cassos ja hi era), i per recolzar-me en els pitjors moments.
A tots els companys del bàsquet, tant de l’Ametlla, com de Les Franqueses, per aconseguir fer-me desconnectar de tot, i fer que gaudís jugant (o fent el nostre espectacle) amb vosaltres.
A la Puma, per estar en cel quan estava d’examens i passar-se tota la nit cridant, al Pumi per mossegar-me la ma i fer-me arrencar un somriure quan ho veia, tot cansat d’estudiar.
En fi, a tots els que heu format part de la meva vida durant aquests set anys…

Si bé he citat a molta gent, no crec que ningú hagi fet tant com la ùnica persona a qui no li podré ensenyar demà el resguard del títol, sense tu no hagués començat mai aquesta carrera i per tant ara no estaria escribint aquest post, sense tu segurament ho hagués deixat al primer entrebanc… Gràcies per haver estat allà fins al final. Gràcies.