El meu Blog
El meu Curriculum
Android
Hi ha dates que un mai oblida, jo mai oblidaré el dia d'avui fa un any.
Recordo que era un dissabte al matí, el dia anterior havia sortit per la nit i havia quedat al migdia per lo que tenia el movil engegat perque em despertés el Dani quan plegués de treballar, però em va despertar la Mònica sobre les 11 per preguntar-me si havia passat algo, jo no sabia res i vaig seguir dormint. Cinc minuts després ho va tornar a fer, tenía que anar a l'estació, havia passat algo… Em vaig llevar, em vaig bestir (el xandall d'anar per casa i la meva suadera vermella) i vaig sortir corrents cap a l'estació. Quan vaig arribar… el papa sol, era massa tard. El pitjor dia de la meva vida havia començat (i no es algo que s'acabés allà) i ja no hi havia marxa enrrera… Cada cop que paso caminant per davant de l'estació recordo l'arribar-hi corrent i veure el papa sol. Cada cop que travesso el pas de zebra recordo que les primeres llagrimes, encara d'incertesa, impedien practicament que veies si venia o no algun cotxe. Cada cop que paso pel mercat recordo tot lo que em passava pel cap quan vaig sortir esquivant a tothom. Cada cop que recordo tota la seqüencia sento una sensació que no havia sentit mai.
Sembla mentida però de tot això ja en fa un any, un any llarg però curt a l'hora, sembla que va ser ahir però a l'hora han passat moltes coses, molts moments (bons i dolents). Gràcies per tot a tots i totes, hi ha detalls que no oblidaré mai.
XBOX Live Gamertag:
Jo també recordaré tota la vida aquell dissabte al matí, vaig rebre una trucada al mòvil del papa, i el trajecte fins a Les Franqueses se’m feia interminable, vaig trucar a en Carli i a l’Alex perquè el papa no em volia dir per telèfon el que havia passat….. ha estat l’any més trist de la meva vida, i se m’ha barrejat amb una gran alegria, el naixement d’en màrius, però EL DOLOR HA ECLIPSAT L’ALEGRIA I L’ALEGRIA HA ECLIPSAT EL DOLOR. Sentiments contradictoris, difícils de poder gestionar alhora. Crec que la mama allà on sigui ens ha ajudat moltíssim aquest any a tots, i des de que va morir he comprès moltíssimes coses que abans no entenia, i és una llàstima que les hagi vist massa tard, a mi les desgràcies malauradament em fan créixer i reflexionar ..
Nosaltres, aquest dilluns passat érem a Calella però i tant si ens en vam enrecordar. La sensació que vaig tenir quan en Carles per telèfon, feia tot just un any, em deia: “Xavi, estas assegut?” La resta de la conversa ja sobra. Mai no oblidaré la sensació que en aquells moments em va envaïr ni la reacció tant de la Carme, com de la Rita, pobreta, quan em miraven cridant i plorant.
Quan ho recordo se’m neguen els ulls, de debò. Ja ha passat un any, sí, però ni que en passin 25 mai no oblidarem aquell dia ni molt menys a la vostra mare, persona irrepetible. La Rita sovint s’enrecorda i la nomena. Només queda el consol que des d’allà on sigui pugui veure, contenta, com sempre estava, com la familia sencera se n’ha sortit i com el seu net, en Màrius, creix tan maco i tan sa.
TRESA, no t’oblidarem mai. Xavi-Carme-Rita-Cèlia
Uns quants dies abans del dia 8 el meu cor ja s’encogia….i pensava molt en vosaltres i en el dia 8 de fa un any…..em quedo amb el dia anterior quan va aparèixer la vostra mare que havia sortit amb les nenes….portaven un tió i la Tresa reia i reia….així és com la recordarem sempre……un petó per tots i un de gegant per tu, Tresa. Xavi-Carme-Rita-Cèlia.
Jo també recordo aquell dia. Son aquells moments que no s’obliden. Això fa pensar en allò que diuen de no deixar les coses per demà, perquè feia dies pensava que havíem de veuren’s per conèixer en Sergi. Aprofitem els moments, ara hi som però demà potser no.